no m'agraden els panellets

Si La Caixa ha triat Fires de Girona per donar el pas definitiu en el procés de fusió i per fer el canvi de cartells, perquè no puc reprendre el meu bloc aprofitant l’avinentesa? Serà una tasca complicada, però aquest tema (el de fires, no el de la fusió) m’agrada i com a bona gironina, em veig obligada a escriure quatre línies sobre aquesta festivitat. Hi ha una frase feta, que diu: Per la tardor, no feu Festa Major, però Girona havia de ser diferent. Són dies on l’olor de tardor s’accentua i que de sobte t’entren unes ganes boges de fer bons propòsits.

Uns dies abans, em dic a mi mateixa, aquest any seguiràs el ritme de la teva germana petita i pujaràs a totes les atraccions que em demani (pagant jo, òbviament) però resulta que amb la primera volta que dono a l’atracció més suau de totes, ja em puja tot al cap, és la nostàlgia d’altres temps. Després penso que ja va essent hora que tasti una castanya, un moniato o un panellet, però no arriba el dia i ho posposo, perquè aquella bola embafadora envoltada de pinyons no em sedueix. Però bé que m’hauré d’alimentar aquests dies però ràpidament descarto la patata plena de condiments que venen a nombroses paradetes repartides per la ciutat. I mira que la cua és llarga i les barreges estranyes, però som així de valents els gironins.

En fi, que passa un altre any i no segueixo cap tradició, però em consolo pensant que de fet, vaig a barraques i que ja faig molt aguantant la humitat a altes hores de la nit. Però és que la música cada any és pèssima i l’Ajuntament retalla d’aquí i d’allà per això de la crisi i els únics grups que queden disponibles, no els coneix ni la seva mare (perdoneu, però algú ho havia de dir). Però aquest any tinc una motivació extra : reprenc el bloc. De què parlaré? Doncs ni idea, però intentaré evitar certs temes que ja em cansen i dels quals ja en tinc el cap ben ple. Les últimes ratlles són un rèquiem per Caixa de Girona. És difícil passar per davant de l’oficina més mítica al carrer Argenteria i no sentir una punxada a la panxa. Beneficiós i positiu serà tot el que vulgueu, però perdem molt més que el nom de Girona en un cartell. Però alegria, que són #firesgirona (així, amb el hashtag)

Desinformació i fatalisme

Sóc de lletres i confesso que em costa molt llegir una pàgina d’economia d’un diari. No m’atrau i com a molta gent, en tinc més que suficient escoltant les converses de la gent. És un fet que els diaris ofereixen una informació més especialitzada que la que pot oferir la veïna que s’ha quedat sense feina o el funcionari a qui han retallat els sou, en un to tan fatalista que han copiat directament dels mitjans. I per escoltar dues vegades el mateix drama, prefereixo fer-ho només una. És el peix que es mossega la cua. Els mitjans venen més amb notícies impactants i s’hi recreen. L’atur massiu, la retallada de sous públics, l’edat de jubilació... tantes notícies en portada que es crea una sobreinformació de la societat. La gent davant de tantes notícies fatalistes, es paralitza, no és capaç d’assimilar el gruix de notícies i ho acaba acceptant, perquè tots ho fan. Aquest és l’objectiu: que ningú es qüestioni res.

Els diaris, les televisions, no poden deixar ni un moment, ni que sigui per un tema que ens afecta tan directament com és l’estat de l’economia del nostre país, d’aconseguir el seu objectiu, vendre vendre i vendre, en comptes d’explicar-ho tal com és. Enrique Gil Calvo, professor de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid afirma “que el fatalisme de la gent s’explica per la por difosa per alguns mitjans” i això em recorda a la grip nova, que va omplir minuts i pàgines i al final no va ser tant. És així com volem que s’acabi convertint (si no ho ha fet ja) la nostra societat? Com han acabat competint les pàgines d’economia amb les del cor per veure qui publica el titular més escandalós?

Gil Calvo parla d’histèria mediàtica, que genera un clima catastrofista, per referir-se a la manera de fer dels mitjans de comunicació, no només espanyols, sinó d’arreu del món. Però per agafar un exemple més proper, recordo el titular de La Vanguardia del 30 de Setembre de 2008. Espanya s’ha convertit en el nou malalt d’Europa, però els mitjans en comptes d’enviar-lo directament a l’hospital d’Urgències, haurien de fer servir les seves pàgines per buscar ajuda.

jo de gran vull ser funcionari

“Per mi el de sempre” diu un dels funcionaris, assegut a la barra d’un bar a tocar de la seu de Trànsit de Girona, on treballa d’auxiliar administratiu. Aprofita la seva estona de descans del migdia per comentar amb els seus companys la retallada que ha anunciat Zapatero i que tots han sentit per la ràdio de bon matí. La conclusió és la mateixa: del PP s’ho podien esperar, però una retallada tan radical de les mesures socials ni s’ho imaginaven d’un socialista. Saben que quan surtin d’aquí el cambrer recollirà les tasses buides i pensarà que efectivament n’hi ha que viuen molt bé i com fa sempre, deixarà anar un dels seus acudits (¿sabes por que los funcionarios no creen en Dios? Porque no creen que exista una vida mejor).

Espanya és un dels països amb més funcionaris de la Unió Europea. Són prop de 3 milions de persones que veuran com els seus sous es redueixen entre un 2 i un 15% depenent del càrrec que ocupin. Són dades que tretes de context serien més que qüestionables però que emmarcades en la situació econòmica actual no són altra cosa que una mesura més per tal d’evitar que Espanya acabi com Grècia. Si fins ara eren els autònoms qui s’havien d’estrènyer el cinturó a dia d’avui ha tocat el rebre al sector públic. “Que no hi ha mesures més eficaces?” comenta l’altra funcionaria mentre apura el tallat. Però es lamenta en secret, pensant que si n’hi hagués una que permetés estalviar prop de 4.400 milions d’euros en un any Zapatero ara mateix tindria la poció miraculosa per salvar mitja Europa.

S’ha donat a conèixer també que els funcionaris mileuristes es salven de les retallades. Però qui ha fet res per salvar el mateix sou mileurista d’un treballador d’una empresa que ha fet fallida o un emprenedor que va apostar per crear el seu propi negoci i que ara s’enfonsa per moments? Hi ha molta gent que fa temps que ha hagut d’aplicar-se mesures molt radicals per no perdre feina ni clients i que tot i això el seu futur laboral trontolla perillosament. En certa manera, és el preu que han de pagar per tenir un lloc fix.

En el fons, la llengua li ha tornat a jugar una mala passada a Zapatero que ha jugat amb foc i ha passat de defensar una millora del poder adquisitiu dels funcionaris a fer història amb la primera rebaixa salarial de la democràcia. “Quan les coses anaven bé, ser funcionari era una vergonya i ara som l’enveja de tothom”, exclama enfadada una altra que s’asseu a la taula amb les seves companyes de feina. “Només falta que el meu fill també em digui que de gran vol ser funcionari”.

L'últim pistoler

La portada d’avui d’El Periódico semblava treta d’un Western. John Wayne, amb el seu barret, li comunica a un company que hi ha alguna cosa que va malament, mentre es prepara com si volgués agafar l’arma que té lligada al cinturó. L’altre es mira els fulls que li ha passat The Duke amb un posat seriós i pensa que efectivament hi ha alguna cosa que no va bé. En un desert més enllà, a Tarragona, hi ha un altre cowboy que somriu, ja que, potser, les coses li van millor. A primera vista sembla ben bé això. La veritat no la sabrem mai, però el fet és que una imatge val més que mil paraules. Però sempre depèn de la imatge que triïs. La qüestió és informar, es pot fer de manera directa i a través de les notícies escrites, o indirectament mitjançant un recurs tan hàbil com perillós, com és el de les imatges.

En dies com aquests és quan es demostra si l’audiència està adormida o si per el contrari està atenta a qualsevol mínim detall, qualsevol treta o parany on ens volen fer caure. Els periodistes tenen l’habilitat d’alterar la imatge d’un personatge amb una simple fotografia i hem de ser conscients d’això. Què li passa a Jordi Pujol, que té aquest posat tan seriós? És que li han dit a José Montilla que les enquestes que publicava La Vanguardia de Barcelona són inventades i per això somriu tant? O potser és que algú d’El Periódico amb molt sentit de l’humor (i una mica de mala baba) ha escollit volgudament una fotografia (la dels somriures) que contraposada amb l’altra t’obliga a extreure conclusions que poden allunyar-se del que succeïa de veritat? I si Artur Mas estava triant què preferia de postres? I si algú li havia dit a Montilla una acudit i va ser fotografiat quan reia?

La solució és a la pàgina vint i trobem el motiu de la suposada tristesa d’Artur Mas: “CIU exterioritza la seva incomoditat per haver donat oxigen a Zapatero”. Aleshores potser Montilla reia per l’alegria que li suposava que CIU hagués salvat el seu partit. Però més enllà de les reflexions que se’n desprenguin de les rialles dels polítics (o no rialles) és interessant que tinguem en compte que aquest és un símptoma més que la premsa encara està viva. El Periódico uns dies no l’encerta i d’altres sí, però quan ho fa, jugui net o jugui brut, les seves portades i les fotografies que hi apareixen són per emmarcar i penjar. És senyal que encara hi ha alguna cosa que mou als periodistes, que es cou a les redaccions per posar una mica de llenya al foc, que si no ens hem de conformar amb les fotografies de rigor.

Si més no, ha fet passar una molt bona estona als fans del western pur i dur...

punxades, xiclets i altres històries

És lícit que un diari es posicioni tan radicalment contra un govern? Aquest és La Vanguardia i l’objectiu en el punt de mira és el consistori de Barcelona en general i el Sr. Hereu en particular. Més enllà de la meva queixa sobre el fet que Barcelona monopolitza les pàgines salmó, qualsevol podria adonar-se de que no precisament per parlar-ne bé. Més enllà de les queixes típiques com la falta d’il·luminació, l’augment de la delinqüència als carrers o la mancança d’un bon servei de transport públic.

Són notícies que omplen pàgines i pàgines de titulars que es posicionen clarament contra la feina de l’alcalde. Si no ho fan els altres diaris, ha pensat La Vanguardia, seré jo qui es posicioni com el diari dels barcelonins molestos amb la gestió municipal. Potser el cas més sonat va ser el dels xiclets enganxats al carrer, que havien convertit les rajoles en un mosaic de rodones de diferents mides, colors i sabors. Sota el títol de Los chicles invaden las calles de Barcelona: 20 por m2 cada mes, el diari feia una interessant reflexió sobre com els barcelonins (i els turistes, com jo) contribuïm en decorar la ciutat (en un futur, que qui sap si es convertirà en obra d’art). No pensava el mateix, però, el becari a qui li van encomanar la fantàstica i molt enriquidora tasca de contar el nombre de xiclets per rajola: “La Rambla es uno de los lugares con mayor densidad. Allí se cuenta un mínimo de seis por baldosa. Su proliferación sólo es comparable al registrado en otros espacios intensamente transitados: plaza Catalunya, paseo de Gràcia, Portal de l'Àngel…"

Però resulta que l’Ajuntament de Barcelona no en té prou en protagonitzar la primera pàgina del Vivir, que va decidir fa un temps, saltar directament a la portada del diari. Mentre uns esperen que El Periódico repeteixi una altra vegada la paraula “Punxada” al titular (aquest cop per referir-se a una altra consulta), el diari del Grup Godó va més enllà i de tot plegat, en fa una història digna d’una pel·lícula dels germans Marx. Però els ingredients d’aquesta comèdia (o tragicomèdia) no són per menys i aquí, sí senyors, és on han col·laborat molts barcelonins. Començant per la persona que es va fer passar per l’Infanta Cristina fins el que va denunciar que si volies votar a través de Caixa Catalunya, l’opció C estava “semi-oculta”. També hi ha col·laborat el tècnic que va donar per suposat que Jordi Hereu voldria mentir abans que reconèixer que el sistema informàtic estava fet per alguna persona que també li volia mal. Tots junts (de manera volguda o no) contra l’Hereu i tots ells comptaven amb un altaveu molt potent: La Vanguardia. Varapalo, cachondeo, fracaso i...dimisión en els titulars del diari. El titular de La Diagonal haurà d’esperar és una mostra més que potser La Vanguardia es passa de la ratlla, però entre poc i massa. Sort que després va fer aparèixer la paraula batacazo, en la línia de l’altre diari.

Hereu ha decidit ara aparcar els Jocs d’Hivern. Una primera lectura és que vol destinar els diners a altres inversions. Però l'altra lectura és que per un salt de tant risc com aquest, Hereu va entendre que no se'n sortiria ni amb un casc d'esquiador...

Una nevera, gratis amb La Vanguardia

A hores d’ara ja hi ha coses que no m’estranyen gens. I la meva mare em dirà, ja pots comptar, si només tens 22 anys. Però el cert és que considero que he vist (i viscut) prou bajanades per no escandalitzar-me amb segons quines coses. I el meu objectiu d’avui, per més que em pesi (sóc lectora habitual i molt molt fan) és La Vanguardia. Haig de reconèixer que aquest cap de setmana han anat massa lluny. Aquest cap de setmana i els últims anys.

No seré jo qui digui que mai he comprat el diari per una promoció. Tinc plats, guies de viatge, olles i els ganivets que donaven fa dos anys. Són fantàstics, tallen que és una meravella, però ara els haig de canviar. Resulta que n’han sortit uns nous, uns japonesos (anunciats pel mateix cuiner que em va vendre els altres) que es veu que són molt bons. Però perquè haig de tallar amb un ganivet i embrutar-me les mans, quan em podria ser de gran utilitat un pelador de fruites i verdures, que també ofereix el mateix diari. La promoció resa “No te dejes la piel en la cocina” i jo hagués afegit, que ja se la deixen els jugadors del Barça per tu. Però bé, sigui com sigui, també vull aquesta andròmina. I després he recordat que la meva àvia em deia que no hi ha res millor que les verdures i les fruites de l’hort. Dit i fet, he llaurat una petita parcel·la de la meva terrassa i m’he fet un hort, per poder tenir fruites i verdures per poder fer servir el meu pelador. Però resulta que sóc de Girona i al contrari del que pensa el dimoni, ni nosaltres anem amb Xiruques® cada dia ni tots sabem com s’han de cuidar les plantes d’un hort. Jo vindria a ser allò que es coneix amb el nom de neorural i com a molt sé distingir un tomàquet d’un cherry. Així que necessitava un llibre especialitzat i La Vanguardia me n’oferia un, amb un kit Sit&Garden®. Vindria a ser un tamboret amb les eines especials per cuidar les pastanagues, els enciams, etc. Però mentre no creixen les plantes tinc molt temps lliure i per tant hauré de buscar un passatemps com ara... un llibre. També els puc tenir amb el diari: grans obres de grans autors. Auster, Tabucchi, fins i tot A Sang Freda, de Truman Capote. Però què faig, els compro en paper...o em decanto per la pantalla tàctil Journ.e touch® que “regalen” per 219 euros més cupons, que entre moltes coses, em permet emmagatzemar els e-books? I si no em compro res d’això i espero que el diari ofereixi un robot que cultivi l’hort, peli les fruites que en surtin i a sobre em llegeixi els llibres? I si al final tinc la cuina plena de coses que no utilitzo i haig d’ampliar-la?

I que consti que això no és exclusiu d’aquest diari. N’hi ha d’altres que van molt més enllà i sense remordiments fan la competència més directa als basars d’ “aquí se vende de tó”. En aquesta pàgina he trobat que El Periódico donava una depiladora làser, però qui trobi la més original, té premi. Quin? Us estareu preguntant. Doncs el meu joc de ganivets antic, que ja ha quedat obsolet.

La filosofía parece ocuparse sólo de la verdad, pero quizá no diga más que fantasías y la literatura parece ocuparse sólo de fantasías, pero quizá diga la verdad. Pereira dixit.