L'últim pistoler

La portada d’avui d’El Periódico semblava treta d’un Western. John Wayne, amb el seu barret, li comunica a un company que hi ha alguna cosa que va malament, mentre es prepara com si volgués agafar l’arma que té lligada al cinturó. L’altre es mira els fulls que li ha passat The Duke amb un posat seriós i pensa que efectivament hi ha alguna cosa que no va bé. En un desert més enllà, a Tarragona, hi ha un altre cowboy que somriu, ja que, potser, les coses li van millor. A primera vista sembla ben bé això. La veritat no la sabrem mai, però el fet és que una imatge val més que mil paraules. Però sempre depèn de la imatge que triïs. La qüestió és informar, es pot fer de manera directa i a través de les notícies escrites, o indirectament mitjançant un recurs tan hàbil com perillós, com és el de les imatges.

En dies com aquests és quan es demostra si l’audiència està adormida o si per el contrari està atenta a qualsevol mínim detall, qualsevol treta o parany on ens volen fer caure. Els periodistes tenen l’habilitat d’alterar la imatge d’un personatge amb una simple fotografia i hem de ser conscients d’això. Què li passa a Jordi Pujol, que té aquest posat tan seriós? És que li han dit a José Montilla que les enquestes que publicava La Vanguardia de Barcelona són inventades i per això somriu tant? O potser és que algú d’El Periódico amb molt sentit de l’humor (i una mica de mala baba) ha escollit volgudament una fotografia (la dels somriures) que contraposada amb l’altra t’obliga a extreure conclusions que poden allunyar-se del que succeïa de veritat? I si Artur Mas estava triant què preferia de postres? I si algú li havia dit a Montilla una acudit i va ser fotografiat quan reia?

La solució és a la pàgina vint i trobem el motiu de la suposada tristesa d’Artur Mas: “CIU exterioritza la seva incomoditat per haver donat oxigen a Zapatero”. Aleshores potser Montilla reia per l’alegria que li suposava que CIU hagués salvat el seu partit. Però més enllà de les reflexions que se’n desprenguin de les rialles dels polítics (o no rialles) és interessant que tinguem en compte que aquest és un símptoma més que la premsa encara està viva. El Periódico uns dies no l’encerta i d’altres sí, però quan ho fa, jugui net o jugui brut, les seves portades i les fotografies que hi apareixen són per emmarcar i penjar. És senyal que encara hi ha alguna cosa que mou als periodistes, que es cou a les redaccions per posar una mica de llenya al foc, que si no ens hem de conformar amb les fotografies de rigor.

Si més no, ha fet passar una molt bona estona als fans del western pur i dur...