Maten a Cupido

Maten a Cupido. Quin nom més fantàstic per un grup de Facebook que vol reunir tots aquells que abans de tirar-se des de dalt d’un pont, ofeguen les seves penes a les xarxes socials. Qui sap si entre tots aquests hi ha el propietari del cadenat (candau si no practiques el català correcte) de la fotografia. Girona tot sovint va tard en relació a les modes vingudes de tot el món. És una realitat i es confirma cada vegada que em trobo en una situació tal com una conversa amb gent de la capital. Buf, això sembla molt de poble, però és així i no falla mai. Una diu: recordeu aquella marca de roba? I jo automàticament penso, ah sí, que es va instal·lar a Girona dos anys més tard, quan la moda havia passat i la gent de Barcelona ja tenia aquells pantalons enterrats sota una pila de roba perquè segurament aleshores estava més in una dessuadora que els gironins hauríem d’esperar dos anys per veure-la.

Doncs s’ha acabat. Per primera vegada podem dir que som pioners, si més no, pioners en una moda tan surrealista com posar un cadenat en un pont i llançar la clau dalt a baix, tot esperant que l’amor no s’ofegui de la mateixa manera. Surrealista oi? Doncs n’hi ha més d’un. Apostaria el que fos que no ha estat un veí meu qui ha decidit creuar el riu i dipositar-lo en aquest lloc, sinó que ha estat un turista que bocabadat amb la bellesa de les nostres cases sobre l’Onyar (moment patrocinat per Girona Turisme) ha decidit declarar-se precisament allà i no a altres ponts més coneguts d’arreu del món. Ha volgut fer com moltes parelles que també van llegir la mateixa novel·la d’amor italiana on els seus protagonistes feien exactament el mateix. Doncs espero que els vagi bé. I si no, Maten a Cupido i llestos.

Diuen que et fas gran quan...

Diuen que et fas gran quan comences a molestar-te per aquelles coses que solies fer de petit i que els teus pares et renyaven. Diuen que et fas gran si estàs a punt de renyar un nen perquè no ha cedit el seient reservat en un autobús. Doncs això m’ha passat aquest matí a Girona. Eren les vuit quan he pujat en un d’ells (no dic la línia, intento evitar a futures venjances) i un grup d’adolescents clònics, vestits amb texans i dessuadora amb el mateix logotip ocupaven tots els seients de l’autocar.

Al cap de dues parades, ha pujat un home amb la cama immobilitzada fins dalt. Arrossegava i empenyia l’extremitat esquerra com podia entre diverses motxilles de colors més llampants que la roba d’ABBA, (repeteixo, m’estic fent gran si utilitzo aquest símil i no, per exemple, Hanna Montana). Ha mirat cap a la dreta, després ha mirat cap a l’esquerra, però el grup de pipiolos romanien asseguts en els seients. Ha repetit insistentment les mirades assassines, però tampoc ha funcionat. Després de tres parades, ha quedat un lloc lliure. Érem deu persones dempeus i un únic lloc lliure. D’aquestes deu persones, una era jo i les altres eren companys de classe de la mateixa edat que els altres, però que no havien trobat lloc. De cop, s’ha creat un clima de tensió, saltaven espurnes i per un moment l’home de les crosses ha pensat que si no s’afanyava li robarien el lloc. Dit i fet ha arrencat a córrer com podia, tot coixejant, en una estampa digne d’una pel·lícula de comèdia. No cal dir que un dels nens s’ha molestat en veure que un senyor, amb la única peculiaritat que duia una cama enguixada fins el maluc, havia gosat “mangar-li” el lloc, com ha fet saber a una noia que no podia tenir més cabell, i no podia dur-lo més endavant, imitant així el marit d’Alaska (tornem-hi, sóc incapaç d’adequar els models al s.XXI).

Jo he fet cap comentari, perquè segurament no serviria de res i perquè he pensat que ho hauria de fer la seva mare. Però resulta que la seva mare segurament no li ha explicat mai això i, tot fent volar coloms, segurament deu ser una nostàlgica d’Alaska que de tant posar-se les seves cançons, elseu fill ha après allò de A quien le importa lo que yo haga? I el més important: Yo soy así y así seguiré.

Els mots tals com, maluc i altres que no he acabat afegint, són cortesia de Reflexions Periodístiques a qui els mots encreuats de Màrius Serra se li donen bé, però no tant com una servidora.

breu història d'un pobre follower

Hi havia una vegada un follower. Tan és si era noi com si era noia, és senzillament un pobre follower, com tants d’altres del Twitter. Un dia s’aixeca pel matí i es diu, avui seguiré a tal persona, segurament recomanat per un altre twittaire o senzillament perquè té està angoixat i es pregunta què pot aportar-li a la seva monòtona existència, el fet de saber més d’una persona desconeguda. Durant la primera hora, estableix el contacte bàsic i imprescindible: llegir les quatre ratlles de la seva biografia. Però tampoc aporta res d’interessant i es disposa a llegir alguns dels comentaris, per saber-ne més coses. Aleshores s’adona que tal persona és bastant graciosa, però de tant en tant perd completament el seny i deixa anar comentaris que ben bé podrien ser titllats d’agosarats i grollers. De sobte va corrents a comprovar que efectivament tal persona signa amb noms i cognoms. Qui signa amb noms i cognoms avui en dia? es pregunta horroritzat. Després medita. Si vull trobar feina, no sé si em val la pena que qui ha ser el meu cap trobi entre els meus followers, algú tan barroer com l’individu X i decideix prémer el botó d’Unfollow. Un amic d’un amic que li ha dit un amic, que ha sentit al metro que a un pobre noi el van acomiadar per penjar fotografies indegudes al seu Facebook. La por s’ha apoderat del pobre follower, que de fet ja és unfollower. Li ha durat la broma 2 hores. Després decideix que, basant-se també amb els principis de l’amic de l’amic del noi del metro, ha de seguir a tots els mitjans de comunicació, ràdios, canals de televisió més diversos, i fins i tot premsa internacional, per allò de saber parlar moltes llengües.

De sobte veu que ja no pot llegir cap comentari divertit, perquè només té gent que li parla del temps que fa ara mateix al Pirineu, diaris que informen d’allò que ha avançat mitja hora abans la mateixa agència de notícies, que òbviament també segueix. I s’adona, en un moment de desesperació absoluta, que és un pobre desgraciat i crea un compte nou, en el qual es dedica, anònimament és clar, a insultar des de l’entrenador de tal club de futbol, fins al polític de torn que ha decidit canviar alguna cosa en un poble de mala mort que ni coneix, però que considera que ha d’insultar-lo igualment. I el més important, recupera l’individu X i torna a prémer el botó per seguir-lo. Dues hores més tard, tanca el compte, per allò de si la seva empresa pot contractar un hacker que esbrini que ell és qui hi ha al darrera. #quinpaldevida