Diuen que et fas gran quan...

Diuen que et fas gran quan comences a molestar-te per aquelles coses que solies fer de petit i que els teus pares et renyaven. Diuen que et fas gran si estàs a punt de renyar un nen perquè no ha cedit el seient reservat en un autobús. Doncs això m’ha passat aquest matí a Girona. Eren les vuit quan he pujat en un d’ells (no dic la línia, intento evitar a futures venjances) i un grup d’adolescents clònics, vestits amb texans i dessuadora amb el mateix logotip ocupaven tots els seients de l’autocar.

Al cap de dues parades, ha pujat un home amb la cama immobilitzada fins dalt. Arrossegava i empenyia l’extremitat esquerra com podia entre diverses motxilles de colors més llampants que la roba d’ABBA, (repeteixo, m’estic fent gran si utilitzo aquest símil i no, per exemple, Hanna Montana). Ha mirat cap a la dreta, després ha mirat cap a l’esquerra, però el grup de pipiolos romanien asseguts en els seients. Ha repetit insistentment les mirades assassines, però tampoc ha funcionat. Després de tres parades, ha quedat un lloc lliure. Érem deu persones dempeus i un únic lloc lliure. D’aquestes deu persones, una era jo i les altres eren companys de classe de la mateixa edat que els altres, però que no havien trobat lloc. De cop, s’ha creat un clima de tensió, saltaven espurnes i per un moment l’home de les crosses ha pensat que si no s’afanyava li robarien el lloc. Dit i fet ha arrencat a córrer com podia, tot coixejant, en una estampa digne d’una pel·lícula de comèdia. No cal dir que un dels nens s’ha molestat en veure que un senyor, amb la única peculiaritat que duia una cama enguixada fins el maluc, havia gosat “mangar-li” el lloc, com ha fet saber a una noia que no podia tenir més cabell, i no podia dur-lo més endavant, imitant així el marit d’Alaska (tornem-hi, sóc incapaç d’adequar els models al s.XXI).

Jo he fet cap comentari, perquè segurament no serviria de res i perquè he pensat que ho hauria de fer la seva mare. Però resulta que la seva mare segurament no li ha explicat mai això i, tot fent volar coloms, segurament deu ser una nostàlgica d’Alaska que de tant posar-se les seves cançons, elseu fill ha après allò de A quien le importa lo que yo haga? I el més important: Yo soy así y así seguiré.

Els mots tals com, maluc i altres que no he acabat afegint, són cortesia de Reflexions Periodístiques a qui els mots encreuats de Màrius Serra se li donen bé, però no tant com una servidora.