domingo, 9 de enero de 2011

breu història d'un pobre follower

Hi havia una vegada un follower. Tan és si era noi com si era noia, és senzillament un pobre follower, com tants d’altres del Twitter. Un dia s’aixeca pel matí i es diu, avui seguiré a tal persona, segurament recomanat per un altre twittaire o senzillament perquè té està angoixat i es pregunta què pot aportar-li a la seva monòtona existència, el fet de saber més d’una persona desconeguda. Durant la primera hora, estableix el contacte bàsic i imprescindible: llegir les quatre ratlles de la seva biografia. Però tampoc aporta res d’interessant i es disposa a llegir alguns dels comentaris, per saber-ne més coses. Aleshores s’adona que tal persona és bastant graciosa, però de tant en tant perd completament el seny i deixa anar comentaris que ben bé podrien ser titllats d’agosarats i grollers. De sobte va corrents a comprovar que efectivament tal persona signa amb noms i cognoms. Qui signa amb noms i cognoms avui en dia? es pregunta horroritzat. Després medita. Si vull trobar feina, no sé si em val la pena que qui ha ser el meu cap trobi entre els meus followers, algú tan barroer com l’individu X i decideix prémer el botó d’Unfollow. Un amic d’un amic que li ha dit un amic, que ha sentit al metro que a un pobre noi el van acomiadar per penjar fotografies indegudes al seu Facebook. La por s’ha apoderat del pobre follower, que de fet ja és unfollower. Li ha durat la broma 2 hores. Després decideix que, basant-se també amb els principis de l’amic de l’amic del noi del metro, ha de seguir a tots els mitjans de comunicació, ràdios, canals de televisió més diversos, i fins i tot premsa internacional, per allò de saber parlar moltes llengües.

De sobte veu que ja no pot llegir cap comentari divertit, perquè només té gent que li parla del temps que fa ara mateix al Pirineu, diaris que informen d’allò que ha avançat mitja hora abans la mateixa agència de notícies, que òbviament també segueix. I s’adona, en un moment de desesperació absoluta, que és un pobre desgraciat i crea un compte nou, en el qual es dedica, anònimament és clar, a insultar des de l’entrenador de tal club de futbol, fins al polític de torn que ha decidit canviar alguna cosa en un poble de mala mort que ni coneix, però que considera que ha d’insultar-lo igualment. I el més important, recupera l’individu X i torna a prémer el botó per seguir-lo. Dues hores més tard, tanca el compte, per allò de si la seva empresa pot contractar un hacker que esbrini que ell és qui hi ha al darrera. #quinpaldevida

1 comentario: