Humor, Belén Esteban i una Coca-Cola

Parlava amb l'Anna, una companya de classe i part de la meva família (els veig més que la meva família de veritat) de la importància de prendre’s les coses amb més humor. Feia un repàs per les entrades dels altres blocs de l’assignatura i tots ells desprenien una certa tristor i bastant de mal humor. És inevitable, hi ha moltes coses que ens desagraden i decidim plasmar-les al bloc. Sóc la primera, però per això he decidit que intentaré afegir alguna entrada més divertida. I pel que veig no serà aquesta. Però després arribo cansada després d’hores i més hores a la universitat bàsicament perquè vaig decidir matricular-me d’uns estudis que no et permeten tenir vida social. Un professor, sense anar més lluny, va dir que tenir parella i ser periodista vindrien a ser coses incompatibles, impossibles. Tan impossible com afirmar que jo sóc del Madrid, o potser sí (somriure maliciós pensant en tota la gent de la classe que em pot burxar per aquest comentari, sobretot si ha quedat escrit...). Però tampoc podem parlar del Barça, tema tabú fins que un altre company de classe no es recuperi i aconsegueixi superar la derrota d’ahir (n’hi ha més d’un, però el de les xancletes està abatut). Aleshores de què parlem? Del temps? Doncs no, ja que el meteoròleg oficial de la Pompeu ha anunciat pluges pel cap de setmana i no m’agrada la idea de que l’únic moment que tindré per agafar color serà entre Taller d’Internet i Periodisme Polític. I si se’m rosteixen les idees? Potser aleshores faré posts al bloc amb menys sentit... Res més per avui. Quina entrada més estranya, però què vols, mentre dinava he vist la sèrie més friki que et puguis imaginar (no diré el nom, no fos cas que n’hi hagi més d’un que la miri...) i en un moment de la publicitat he vist ballar la Belén Esteban. Això ho explica tot, ara sé què em passa. Necessito un cafè, una Coca-Cola, o el que faci falta...que una cosa així no s’oblida fàcilment. Tothom opina, me’n portes una?

Tragicomedia

Un dels títols mítics d'Estopa. Ahir van omplir el pavelló de Fontajau amb dues hores d'èxits i un muntatge escènic impressionant. Els de Cornellà no van decebre i van mostrar tot el seu encant amb un públic jove, entre els quals n'hi havia més d'un centenar que havien estat guardant lloc des del matí. El més graciós del cas, és que ahir vaig anar, càmera en ma, a nombrosos punts de la ciutat on es podia votar per les consultes i la meva sorpresa va ser extraordinària. Després d'entrevistar gent gran que em parlava dels temps de Franco, de persones que rondaven els 40 anys i em confessaven que estaven farts de pagar pels altres, em vaig començar a preocupar, on podia trobar un noi o una noia de menys de 20 anys? Ahir estaven cridats a les urnes tota la població des dels 16 anys i que estiguessin empadronats a la ciutat o a qualsevol dels municipis que s'havien adherit a la segona onada de les consultes. Ara bé, a l'urna només s'hi acostaven majors de 30 anys, com si hi hagués un cartell que prohibís l'entrada als de menys edat. On eren, em preguntava jo? I després de molta estona, vaig divisar allà al fons, entre boires i sospirs de cansament (meus i seus), un grup que caminava decidit cap a la Devesa. Aquells adolescents eren la meva esperança, per fi tindria un punt de vista més fresc, menys nostàlgic sobre les consultes. Votar qué? Nosotros vamos a botar con Estopa! Tot entre rialles mentre les meves expectatives de trobar el meu tall de veu s'esvaien de cop. Aleshores vaig entendre-ho tot. Qui voldria anar a votar amb els Estopa a punt de sonar? Tot el matí per preparar-se pel concert, com podia haver estat tan ingènua de pensar que en algun moment tindrien temps d'acostar-se a la mesa més propera? De fons sona Rumba triste, mentre llegeixo que la participació es va quedar en el 21,4% com a conseqüència de la poca mobilització dels joves i de la població immigrant, ja que entre els dos col·lectius no es va arribar als 600 vots.

Y alegra esa cara que si no llueve y no tengo paraguas. Y sal a la calle y cruza la acera que no pasa nada, que no pasa nada...

Entre la pistola i la paret

Bond, James Bond. Elegància, seducció i una arma. El cinema projecta estereotips que la societat assimila com un model d’allò que els agradaria ser. Pels més valents, també hi ha Arnold Schwarzenegger, governador de l’Estat de Califòrnia. Després de la pel·lícula Terminator va canviar les armes pel carnet de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), presidida durant molts anys pel seu íntim amic Charlon Heston. La realitat, però, va molt més enllà i les dades són esgarrifoses. L’ informe anual sobre armes de foc de la ONG Children’s Defense Fund (CDF) conclou que més de dos milions de nens tenen armes de foc a casa i que prop de 3.000 joves moren cada any a causa de dispars. Ens trobem davant d’una situació alarmant, que té conseqüències terribles com la tragèdia de Columbine. L’abril de fa 9 anys dos adolescents van carregar contra els seus companys d’escola a Colorado, amb 13 víctimes i 24 ferits.

Són 43 estats, dels 50 que formen els EUA, que permeten el dret a portar armes públicament, segons la segona esmena que reconeix el dret individual a guardar i portar armes de foc. Bowling for Columbine, de Michael Moore va ser una crítica molt dura, però la realitat és que hi ha un sector molt ampli de la població americana que no està disposat a renunciar a la seva pistola. Els grups pro armes van exhibir el passat 19 d’Abril la seva força en nombroses concentracions arreu del país. Cridats a sortir al carrer per l’Associació Nacional del Rifle, van acabar criticant la gestió de Barack Obama, que consideren una amenaça. A més de la NRA hi ha grups més petits, com ara l’Open Carry, que estan creixent i pressionen perquè la segona esmena sigui acceptada arreu del país. Mentre aquells que estan a favor de portar armes vagin prenent força, serà pràcticament impossible intentar canviar el rumb d’un país, amb una llei federal que limiti la tinença d’armes. Ara mateix aquesta possibilitat és gairebé nul·la. Obama es troba, doncs, entre l’espasa,-o la pistola- i la paret.

Eyjafjallajökull

És una de les glaceres més petites d’Islàndia, però n’ha tingut prou per paralitzar mitja Europa. Durant uns dies Eyjafjallajökull ha congelat les cares de milers de viatgers que no podien desplaçar-se a les seves destinacions. Ara bé què passa quan el culpable té un nom tan complicat que se’ns fa difícil maleir-lo, ja que som incapaços de pronunciar aquest travallengües? Jo mateixa l’he copiat d’una altra pàgina i confesso que en les nombroses converses que he mantingut sobre aquest tema, he optat per solucions tan obvies com el volcà islandès. Cal tenir en compte, però, l’esforç dels presentadors de televisió que s’han atrevit a pronunciar, o bé el nom sencer, o només el nom del volcà, Eyjafjalla, que vindria a dir, muntanya (fjall) que es troba en una illa (eyja). Un vídeo a Youtube ha col·leccionat fragments d'àudio de canals de televisió de parla anglesa, que si més no, ho tenen una mica més fàcil que nosaltres. Però aquesta excusa és vàlida? Només perquè sigui massa complicat de pronunciar-ho, hem de recórrer a tòpics com el volcà de nom impronunciable, que s’ha sentit a les emissores de ràdio del nostre país? I no serà per la falta de pàgines web que ens expliquen quina hauria de ser la pronunciació correcte. Sense anar més lluny, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l’Esadir ha penjat a la pàgina principal la seva pronunciació orientativa i la Wikipedia que, com no, també ens ajuda a saber-ho pronunciar. Què succeeix aleshores? Potser els periodistes són mandrosos? Potser pensen que amb un regateig i el “si cola, cola” habitual, ja n’hi ha prou? Segurament ni us ve ni us va saber el nom del volcà, però no trobo just que ens hagin de privar de riure una estona... Per la propera, que els guionistes de l’APM s’ho apuntin.