Desinformació i fatalisme

Sóc de lletres i confesso que em costa molt llegir una pàgina d’economia d’un diari. No m’atrau i com a molta gent, en tinc més que suficient escoltant les converses de la gent. És un fet que els diaris ofereixen una informació més especialitzada que la que pot oferir la veïna que s’ha quedat sense feina o el funcionari a qui han retallat els sou, en un to tan fatalista que han copiat directament dels mitjans. I per escoltar dues vegades el mateix drama, prefereixo fer-ho només una. És el peix que es mossega la cua. Els mitjans venen més amb notícies impactants i s’hi recreen. L’atur massiu, la retallada de sous públics, l’edat de jubilació... tantes notícies en portada que es crea una sobreinformació de la societat. La gent davant de tantes notícies fatalistes, es paralitza, no és capaç d’assimilar el gruix de notícies i ho acaba acceptant, perquè tots ho fan. Aquest és l’objectiu: que ningú es qüestioni res.

Els diaris, les televisions, no poden deixar ni un moment, ni que sigui per un tema que ens afecta tan directament com és l’estat de l’economia del nostre país, d’aconseguir el seu objectiu, vendre vendre i vendre, en comptes d’explicar-ho tal com és. Enrique Gil Calvo, professor de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid afirma “que el fatalisme de la gent s’explica per la por difosa per alguns mitjans” i això em recorda a la grip nova, que va omplir minuts i pàgines i al final no va ser tant. És així com volem que s’acabi convertint (si no ho ha fet ja) la nostra societat? Com han acabat competint les pàgines d’economia amb les del cor per veure qui publica el titular més escandalós?

Gil Calvo parla d’histèria mediàtica, que genera un clima catastrofista, per referir-se a la manera de fer dels mitjans de comunicació, no només espanyols, sinó d’arreu del món. Però per agafar un exemple més proper, recordo el titular de La Vanguardia del 30 de Setembre de 2008. Espanya s’ha convertit en el nou malalt d’Europa, però els mitjans en comptes d’enviar-lo directament a l’hospital d’Urgències, haurien de fer servir les seves pàgines per buscar ajuda.

jo de gran vull ser funcionari

“Per mi el de sempre” diu un dels funcionaris, assegut a la barra d’un bar a tocar de la seu de Trànsit de Girona, on treballa d’auxiliar administratiu. Aprofita la seva estona de descans del migdia per comentar amb els seus companys la retallada que ha anunciat Zapatero i que tots han sentit per la ràdio de bon matí. La conclusió és la mateixa: del PP s’ho podien esperar, però una retallada tan radical de les mesures socials ni s’ho imaginaven d’un socialista. Saben que quan surtin d’aquí el cambrer recollirà les tasses buides i pensarà que efectivament n’hi ha que viuen molt bé i com fa sempre, deixarà anar un dels seus acudits (¿sabes por que los funcionarios no creen en Dios? Porque no creen que exista una vida mejor).

Espanya és un dels països amb més funcionaris de la Unió Europea. Són prop de 3 milions de persones que veuran com els seus sous es redueixen entre un 2 i un 15% depenent del càrrec que ocupin. Són dades que tretes de context serien més que qüestionables però que emmarcades en la situació econòmica actual no són altra cosa que una mesura més per tal d’evitar que Espanya acabi com Grècia. Si fins ara eren els autònoms qui s’havien d’estrènyer el cinturó a dia d’avui ha tocat el rebre al sector públic. “Que no hi ha mesures més eficaces?” comenta l’altra funcionaria mentre apura el tallat. Però es lamenta en secret, pensant que si n’hi hagués una que permetés estalviar prop de 4.400 milions d’euros en un any Zapatero ara mateix tindria la poció miraculosa per salvar mitja Europa.

S’ha donat a conèixer també que els funcionaris mileuristes es salven de les retallades. Però qui ha fet res per salvar el mateix sou mileurista d’un treballador d’una empresa que ha fet fallida o un emprenedor que va apostar per crear el seu propi negoci i que ara s’enfonsa per moments? Hi ha molta gent que fa temps que ha hagut d’aplicar-se mesures molt radicals per no perdre feina ni clients i que tot i això el seu futur laboral trontolla perillosament. En certa manera, és el preu que han de pagar per tenir un lloc fix.

En el fons, la llengua li ha tornat a jugar una mala passada a Zapatero que ha jugat amb foc i ha passat de defensar una millora del poder adquisitiu dels funcionaris a fer història amb la primera rebaixa salarial de la democràcia. “Quan les coses anaven bé, ser funcionari era una vergonya i ara som l’enveja de tothom”, exclama enfadada una altra que s’asseu a la taula amb les seves companyes de feina. “Només falta que el meu fill també em digui que de gran vol ser funcionari”.